jueves, 23 de julio de 2009

JOANA

Ilustración tomada de la Red.
***
*
JOANA
*
*
Un dijous a primera hora del matí, va néixer la Joana, una nena molt pàl·lida, com si fos una nina de porcellana, d'ulls marrons com una nou, cabell fosc com l’ombra, llavis fins i rosats i un nas petit. Era primeta, molt astuta, intel·ligent, ingeniosa sobretot imaginativa. Quan la Joana sortia del cole, havia de travessar un camí amagat, passava per al costat d'un parc abandonat des de feia temps, i després d'un minut de camí, es podia observar al fons una masia amb aspecte d'estar deshabitada i ser bastant antiga, i just al costat esquerre hi havia un hort amb un espantaocells que a la Joana li cridava molt l'atenció. Ella com era molt observadora i aventurera, volia acostar-se més a aquell espantaocells, volia veure-ho, tocar-lo, i sobretot jugar amb ell. Una nit, la Joana mentre la mare li feia el sopar, ella estava asseguda a la cadira de la cuina, pensant en l'espantaocells, molt callada i pensativa. La mare se la va quedar mirant una estona, i com la Joana no feia cap mena de gest, li va dir:
- Filla, en què penses? -Va preguntar la mare amb interès.
- Penso. - Va respondre.
- Així que no m'ho vols dir? - Li insisteix la mare.
- Coses de nens... - Va dir la Joana insinuant.
- Molt bé, només espero que no sigui cap entremaliadura de les teves, com quan vas agafar el pot de pintura, et vas pujar ala cadira i vas començar a donar pinzellades al sostre del menjador! - Va exclamar la mare mirant-la de braços creuats.
- És que no m'agrada que el cel sigui blau i com la mestre em va dir que estava molt alt y que mai podria camviar-li el color, doncs vaig decidir pintar de lila el sostre del menjador. - Li respon amb una rialla i amagant el cap entre les espatlles.
- Vinga, deixem-ho estar, sopa i ves-te'n a dormir, però res de posar-te a dibuixar, ni parlis amb en Guinqui, que el pare demà treballa i si comences a parlar no podrà pegar ull d'acord?
- Sí, mare - Va contestar-li amb veu cansada.
En Guinqui era l'amic invisible de la Joana, ella deia que era un extraterrestre petit i bufó. Quan va acabar de sopar, es va ficar al llit, i es va quedar mirant al sostre, pensant en el que faria en aixecar-se.
- Saps Guinqui? crec que demà serà un bon dia, Uah bona nit...- va dir entre badalls quan ja no va poder mantenir mes temps els ulls oberts, i es va dormir.
Al dia següent la Joana es va aixecar, va esmorzar li va donar un petó al seu estimat gos, va agafar la motxilla plena de dibuixos i se'n va anar camí a l'escola, però quan va passar pel costat de l'espantaocells no va poder resistir-se més. Va deixar la motxilla arronsada en un arbre i va anar amb un full i un llapis cap a l'espantaocells.
- Hola! soc la Joana, tinc vuit anys, no et faré cap mal, només deixa que et dibuixi, d'acord? - Li preguntà la nena analitzant cada tros de palla del seu "cos".
- Com no em dius res, faré com si haguessis dit que sí! - Va exclamar la Joana rient. - Molt bé, no et moguis. Li diu la nena somrient. La Joana començà a dibuixar-lo pas per pas, palla per palla i drap per drap.
- Hola, jo, jo...jo em dic Fanco. - Li digué l'espantaocells tartamudejant de por.
La nena va aixecar-se d'un bot, es va allunyar de l'espantaocells, el va senyalar i li va dir:
- Parles?!!
- Sssí...però no...no t'espantis siusplau, no et faré cap mal. - Li diu en Fanco, amb els botons apunt de plorar. La Joana s'acosta caminant a poc a poc, i li comença a fer preguntes...
- Qui et va posar aquest nom? - Pregunta la nena amb un somriure.
- El meu amo. - Respon l'espantaocells amb vergonya.
- El teu amo? Vols dir que en aquesta masia hi viu algú?
- No! ja no...des de que en Pablo, el meu amo, va morir, jo em vaig quedar sol i avorrit, fins i tot, els nens, van deixar de venir al parc, abans em divertia molt mirant-los jugar i m'imaginava que era un d'ells, jugant a pistolers amb aquells barrets de palla i els texans, jugant amb pals, a jocs de mans, a saltà la corda...però ja no vénen... - Li explica en Fanco amb una veu trista.
- Per què? - S'estranyà la nena.
- Perquè aquells nens ja són grans i el que hi ha ara, no vénen al parc, prefereixen quedar-se a casa jugant a electrònics.
- Poblet. - Diu la Joana cada cop mes confiada. - Doncs jo seré la teva amiga i vindré tots els dies a jugar amb tu, i si vols també puc presentar-te als meus millors amics, en Color (el seu gos) i en Guinqui, que et sembla? - La Joana va estar una bona estona xerrant sense pausa i rient amb en Fanco. Se sentia molt bé, millor que amb qualsevol dels seus companys de classe. L'acabava de conèixer i ja se l'estimava, però, de sobte, es va recordar que avia d'anar a l'escola! Va dir-li adéu amb la mà, al seu nou amic; va agafar la motxilla i va començar a córrer. Amb el temps, anaven coneixent-se més, jugaven a amagar-se, però sempre la parava el pobre Fanco, perquè com no es podia moure del lloc, la Joana sempre el trobava. També, dibuixaven coses imaginàries que volien que aquest món tingués, com un cel de color lila, dofins a les piscines, ossos polars a les muntanyes, fulls per dibuixar per totes parts... Però en Fanco dibuixava unes altres coses com ara; cames, nens, pistolers, al seu amo, un hort... Però el que més els agradava era passar-se les hores els quatre junts explicant-se historiés d'amor; La Joana, en Color, el Fanco i el Guinqui. Eren inseparables, com ungla i carn, van jurar, mai separar-se. Però una tarda, quan la Joana sortia de l'escola, estava tan cansada que no va anar a veure a en Fanco; va anar-se'n cap a casa i es va oblidar completament d'ell, només pensava en dormir, al dia següent tampoc va poder anar a veure'l, la mare li va demanar que l'ajudés a casa. El dissabte de matí va sortir a veure a l'espantaocells, però no hi era, només un cartell que posava:
PERILL, NO PASSAR: ZONA EN CONSTRUCCIÓ!
La nena es va estranyar, va passar per sota les tanques de construcció i va veure que estaven tirant a terra la masia d'en Fanco, ja no quedava res... l'espantaocells no estava i havia perdut a un dels seus millors amics... Es va posar a plorar i d'una gota de les seves llàgrimes va sortir un petit ésser que es va acostar a la seva orella i li va dir:
- Sóc l'àngel de la imaginació, no existeixo de veritat, soc una il·lusió, només em pots veure tu, si vols que torni en Fanco, imagina-te'l i tornarà.
- Vols dir, que si me l'imagino, el faré aparèixer? - Va preguntar la Joana traient-se les llàgrimes.
- Ja ho vas fer un cop... - Va dir l'àngel mentre desapareixia.
En Fanco era producte de la imaginació de la Joana, aquell espantaocells que jugava, parlava, reia i dibuixava, era fet per la nena.
Així doncs la Joana va tancar els ulls i va començar a recordar aquells moments tant divertits que va passar amb ell. Quan va obrir els ulls, allà estava, somrient i esperant que la nena s’apropés i l'expliques un altra historia d'amor.
La Joana mai més va descuidar-se de ell.

Virginia Navarro



Safe Creative #0907234154601

3 comentarios:

  1. Mi joven amiga, te aseguro que he quedado sorprendido con la historia de tu cuento. Está muy bien narrado y tiene lo que es más difícil de conseguir, mantener el interés por cómo acabará el relato. Engancha desde el primer momento y esa travesura por pintar el techo porque no le gusta el azul del cielo es un añadido formidable que muestra inventiva y originalidad.

    Me ha gustado mucho y presumo que tienes fuste de escritora, harás bien en proseguir con esa afición ya que es una de las virtudes de la que te sentirás y realizada, orgullosa y satisfecha.

    Un beso a tus mejillas, Virginia

    Carlos

    ResponderEliminar
  2. Muchas gracias por todo Carlos!
    Lo escribí con 11 años y lo presente a un concurso en mi escuela, gané el primer premio!era un cuento de Cornelia Funke ''El principe de los ladrones''

    un beso muy fuerte!

    ResponderEliminar
  3. Hola otra vez, ya te he respondido en mi blog y vuelvo al tuyo para recomendarte que tendrías que postear en castellano, piensa que te leeran en todos los países de habla hispana, (yo ya sumo 30) cuando abras el contador de visitas verás que las tienes de Argentina, Mexico, Colombia, Portugal y un etcétera largo, incluso de Rusia o Bratislava, luego, poco podrán saber de tus escritos. También puedes hacerlo en catalán como doble versión, pero para textos largos te ocupará mucho espacio.

    Otra cosa, cuando te hagan un comentario puedes responder bajo el mismo igual que en este caso, también conviene que sepas que a lo menos por agradecimiento y cortesía debes corresponderles visitando sus blogers.

    Cualquier duda que tengas me la puedes consultar con un mensaje a mi correo: solarcise@yahoo.es

    Que duermas bien, peque y recibe un besito de buenas noches.

    Carlos
    _______________

    ResponderEliminar